Comunicant: Alomar i Canyelles, Antoni I.
Títol: El primer model de prosa catalana i els canvis en les dues primeres versions catalanes del Llibre de contemplació en Déu de Ramon Llull
Resum
Els manuscrits del segle XIII de les obres catalanes d'aquest segle comparteixen trets occitans i un origen septentrional (Vides de sants rosselloneses, Homilies d'Organyà. Crònica de Bernat des Clot). El manuscrit de 1283 del Llibre de Contemplació en Déu (LC) de Ramon Llull, escrit a una Corona de Mallorca amb un gran pes de les terres septentrionals i occitanes, presenta els mateixos trets. Aquests elements s'han atribuït a l'occità, però són trets arcaics catalans compartits amb l'altra llengua. D'altra banda, la part del Thalamus parvus de Montpeller contemporània és escrita en un model de llengua occitana molt propera al català de les obres esmentades. Sembla, doncs, que aquestes obres reflecteixen un primer model de prosa catalana proper a l'occità, posteriorment «desoccitanitzat» i que el canvi es troba documentat en les diferències entre els dos primers còdexs del LC. En la història del català hi hagué canvis influïts per canvis de dinastia i d'orientació geopolítica (Barcelona – Trastàmara – Unió dinàstica amb Castella). Massa incipient l'ús del català just després de Muret, els canvis s'esdevingueren primer en la prosa amb la primera reincorporació de la Corona de Mallorca a la d'Aragó i més envant en la poesia, en temps d'Ausiàs Marc.
Comunicant: Amengual Vicens, Carles
Títol: Ramon Llull i la botànica
Resum
Ramon Llull utilitza diversitat d’imatges i exemples botànics en la seva obra. Ha estat considerat per això el primer botànic de les illes Balears. Des del Glossari General Lul·lià hem fet un buidatge exhaustiu de les plantes que hi són citades. Quines són aquestes plantes? Quin paper tenen en la seva obra? Què sap Ramon Llull d’elles? Quin és el coneixement medicinal que se’n tenia en el seu temps?
Comunicant: Beattie, Pamela
Títol: Language and Orthodoxy: the Latin Translation of Llull’s Llibre contra Anticrist
Resum
The Liber contra Antichristum is the Latin version of Llull’s original Catalan Llibre contra Anticrist written about 1274-1276. The Latin translation/redaction of this short treatise is important for a number of reasons, not the least of which is the fact that it apparently breaks the pattern of Llull’s approach to multilingual versions of his texts in that there seems to be a lengthy gap of at least fifteen years between the composition of the original and the new version (produced c. 1290-1292). It was precisely at this time that the Spiritual Franciscans, and especially some of the theological and apocalyptic ideas of Peter John Olivi himself, were coming under intense scrutiny both within the Franciscan order itself and at the papal curia. This paper argues that it is very likely that Llull (or his followers) produced the Latin version of the Llibre contra Anticrist in order to emphasize his own orthodoxy and put distance between his eschatological ideas and those of the more radical apocalyptic writers of his time. Comparison of the two versions of the treatise illustrates Llull’s careful attention to issues of language and orthodoxy.
Comunicant: Boss, Sarah Jane
Títol: The significance of Mary's virginity in the Llibre de Santa Maria
Resum
Llull’s Mariology explicates teachings about the Blessed Virgin that were commonplace in the thirteenth century: her divine motherhood and pre-eminent holiness, for example. Lull also shares with other theologians the understanding that Mary was eternally ordained to be the earthly link by whom God bound, and still binds, himself to the creation. However, Llull explains these teachings by reference to his own Art, and thus casts them in a different ‘frame’ from that employed by other authors. Llull argues that Mary embodies all virtues to perfection, in so far as this is possible for a creature. But for him, the moral virtues correspond to, and participate in, the Principles of the Art, and Mary is thus the supreme exemplar of the Principles in the created order. God accomplishes this in Mary in order that she will be able to be the Mother of God, and she is raised to a status that is above that of other men and women. Her miraculous virginity is a clear example of this, but is also the means by which others can become consecrated celibates.This paper will show how Llull understands Mary’s virginity as embodying the Principles, leading back to the unity of the Godhead.
Comunicant: Compagno, Carla / Colomba, Coralba
Títol: Paratesti lulliani: una classificazione preliminare
Resum
I libri dell’Arte di Raimondo Lullo sono caratterizzati dalla presenza di elementi paratestuali. Si tratta di alfabeti ausiliari, diagrammi e figure, ma anche glosse e note filosofiche, formule o semplici termini, e persino lodi allo stesso Lullo. Il paratesto è strettamente connesso all’elaborazione dottrinale del nostro autore, e diviene strumento funzionale alla trasmissione dell’Arte. La nostra analisi vuole in primo luogo individuare le caratteristiche del paratesto lulliano e proporne una classificazione, distinguendo gli elementi autenticamente elaborati dal maiorchino a corredo dei suoi testi da quelli prodotti dalla scuola lulliana e dal lullismo in generale e testimoniati da una vasta tradizione manoscritta. È possibile affermare, persino, che alcune forme paratestuali rivelino una parentela filologica tra i testimoni che li conservano, consentendoci di applicare gli strumenti propri della critica del testo e della storia della tradizione anche su di essi. È possibile altresì tracciare un’evoluzione di questi elementi, dettata dagli interessi specifici che l’Arte lulliana suscitò nella comunità scientifica in epoche diverse. In questo senso, lo studio si propone di determinare il valore ‘speculativo’ che questi paratesti assumono nel discorso artistico e nell’opera lulliana tout court, comparendo occasionalmente nella vasta produzione dell’autore. Il paratesto lulliano, da mero ausilio didattico, supera l’originaria funzione semiotica di contorno al testo per diventarne elemento strutturale, acquisendo talvolta una propria autonomia concettuale.
Comunicant: Fernàndez Clot, Anna
Títol: La Medicina de pecat de Ramon Llull, un electuari moral en vers
Resum
L’any 1300 Ramon Llull va acabar a Mallorca la seva obra en vers més extensa i més complexa des del punt de vista estructural, la Medicina de pecat. Tal i com posa de manifest la tradició manuscrita i editorial de l’obra, la divisió del discurs en parts, seccions i capítols permet crear diverses unitats de sentit que poden ser llegides de manera independent respecte del conjunt. Ara bé, aquestes diverses unitats estan cohesionades en un discurs general que es fonamenta en la metàfora de la malaltia i la medicina espiritual que Llull enuncia al pròleg de l’obra i a partir del qual justifica la divisió del text en cinc parts que corresponen a cinc virtuts: la contrició, la confessió, la satisfacció, la bona temptació i l’oració. L’objectiu d’aquesta comunicació és detectar la relació que presenten diversos elements temàtics i estructurals de la Medicina de pecat amb la idea d’electuari moral presentada al pròleg i amb el desenvolupament de la metàfora de la malaltia i la medicina espiritual en la producció lul·liana.
Comunicant: Fiorentino, Francesco
Títol: L’epistemologia di Raimondo Lullo
Resum
Nell’ambito dell’originale pensiero di Raimondo Lullo i temi epistemologici svolgono un ruolo di primaria importanza e si diramano in tre direzioni che sono oggetto di questo contributo. La prima verte sulla trasmissione e sulla rielaborazione della logica araba, in particolare della Logica Algazelis che Lullo traduce in latino e dalla quale avvia un vasto programma di ristrutturazione della sillogistica aristotelica in connessione con le dignitates, la gerarchia degli enti e una generale visione onto-cosmologica che coinvolge l’intera natura creata. La seconda direzione si muove nel senso del metodo scientifico in cui Lullo conduce a sintesi la teoria aristotelica della dimostrazione con la famosa demonstratio per equiparantiam e altre forme innovative di dimostrazione. La terza direzione concerne le scienze specialistiche, come la medicina, l’astronomia, la geometria e il diritto, trattate a più riprese nelle opere di Lullo: egli riorganizza la struttura e i contenuti di ciascuna disciplina tramite le figure combinatorie e lo schema dell’albero; i contenuti di tutto il sapere risultano ripartiti nella suddetta visione onto-cosmologica che procede dagli elementi al mondo vegetale, animale, umano, al cielo, al mondo angelico e infine a Dio; ogni ripartizione viene configurata in un sistema costituito da radici, tronchi, rami, foglie, fiori e frutti.
Comunicant: Gadea, Ferran
Títol: Ramon Llull i els joglars
Resum
Els joglars són l’agent de diversió de la societat medieval, els professionals de l’espectacle. Com els defineix un escriptor coetani de Llull, antic membre de l’estament, joglars dan alegre cortesia.
La condemna de l’autor sobre aquest segment de la societat per motius morals és constant i contundent. S’inicia al Llibre de contemplació, es reitera al Llibre de l’orde de cavalleria, es perllonga al Blanquerna, al Llibre de meravelles...
Tanmateix el sentit pragmàtic de l’autor, que concep la creació literària des d’un punt de vista instrumental al servei dels seus elevats objectius, justifica que la condemna vagi acompanyada d’una proposta: la seva reconversió, mitjançant la tècnica del contrafet al diví. Aquesta operació de subversió literària esdevé molt productiva i reïx en la figura del Joglar de Valor. L’autor se serveix d’aquest procediment per despullar el joglar del repertori original i dotar-lo d’un catàleg nou, de caire espiritual.
Els valor documental d’alguns textos de Ramon Llull en romanç, ajuda a entendre l’activitat i la influència dels professionals de l’espectacle a l’edat mitjana. Llull situa els joglars als carrers i places de les ciutats, en el seguici d’una núvia (Blanquerna), en els banquets reials, (Llibre de les bèsties), entorn la taula de bisbes i nobles (Blanquerna), en entrevistes de Fèlix amb l’ermità (Llibre de meravelles)... L’objectiu del treball és: 1) examinar la figura del joglar i observar la seva presència en escenaris diversos de la vida pública i privada 2) analitzar les causes de la condemna fulminant de l’autor 3) constatar la utilització que Llull en fa, mitjançant la manipulació, de la figura del joglar per sotmetre-la als seus objectius.
Comunicant: Gasol, Anton
Títol: Ramon Llull, Francesc Moragas i l'ideari de “la Caixa”
Resum
El 16 d’abril de 1904 es va inaugurar oficialment la Caixa de Pensions per a la Vellesa. Però, el més sorprenent de tot, és descobrir quina és la font d’inspiració d’aquell projecte d’èxit.
El seu fundador, Francesc Moragas i Barret, en el seu «Proyecto de Caja de Pensiones para la Vejez» (1902) exposa la seva proposta amb una sèrie de «sinopsis» inspirades en l’Arts Magna Generalis.
Tot seguint la inspiració filosòfica de Ramon Llull i adoptant el mètode gràfic de la seva Ars Magna, Moragas va saber perfilar la Sinopsi Ideològica General de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros que ofereix, amb l’atractiu de la seva forma, l’encant de la seva simplicitat, la suggestió de les seves idees i l’estímul de la realització pràctica la seva visió desenvolupada en 40 diagrames combinats en tres grups principals.
El primer d’idees generals: fonamentals, finals i causals. El segon d’idees orgàniques: matemàtiques generals, aritmètiques, algebraiques, actuarials, financeres, biològiques, de funció previsora i administratives. I el tercer d’idees actives: d’acció moral, d’acció social, d’actuació pública, de combativitat i antagonisme moral, d’estalvi, de previsió, de mutualisme, de cooperació, de beneficència i de dinamisme intern.
Comunicant: González, Martín
Títol: El lulismo de Ultramar: perfil del venezolano D. Antonio Reyes (1901-1973)
Resum
A través de diversos documentos, de sus memorias, monografías o conferencias sobre Ramón Llull, damos cuenta dela trayectoria de investigación llulliana de este discípulo muy querido del Dr. D. Francisco Sureda Blanes, nombrado Magister Doctor y Legatus Majoricensis Scholae Lullisticae para Hispanoamérica en Palma de Mallorca en el año 1950. Repasamos sus contribuciones más filosóficas al lulismo y su papel en la proyección de éste en toda Iberoamérica.
Comunicant: Higuera, José
Títol: Ramon Llull y el astrolabio (El vocabulario del quadrivium en la obra luliana)
Resum
El astrolabio aparece en la obra luliana en dos contextos diferentes, aunque vinculados por las artes del quadrivium: la geometría y la astronomía. En la primera disciplina el astrolabio cumple la función de calcular distancias, tanto magnitudes de terreno como altitudes. Dicha aplicación corresponde a la «geometría práctica» (planimetría y altimetría) que trata las magnitudes geométricas en objetos concretos. Esta división de la geometría fue descrita por Domingo Gundisalvo y Hugo de San Victor. En la segunda disciplina el astrolabio es usado para determinar la posición de constelaciones y planetas, además cumplía las funciones de un reloj. Estas aplicaciones del astrolabio muestran la introducción de las técnicas instrumentales de cálculo de magnitudes en la obra luliana, así como el uso del vocabulario del quadrivium. La transmisión medieval de las aplicaciones del astrolabio guarda ciertas semejanzas con el Arte luliano. En ambos casos se busca el desarrollo de un uso «técnico» e «instrumental» capaz de representar de manera esquemática -por medio de tablas y figuras geométricas- nuestro conocimiento de la naturaleza en relación a una cierta finalidad o aplicación.
Comunicant: Kulmatov, V. / Osowski, M.
Títol: The spread of Raymond Llull’s ideas in Russian
Resum
East Slavic readers became acquainted with the ideas of Raymond Llull a few centuries after the Ars Magna was written. In the first half of the 17th century, Ars Magna Generalis Et Ultima was part of the book collection of the Library of the Radziwill Family in Nesvizh (Belarus).The first person to proclaim Llull's ideas in Russia was Simeon Polotsky (1629-1680), who was a Basilian monk, a mentor of the Tsar Alexei’s children, and an advocate of the Westernization of Orthodoxy.It is also assumed that the Muscovites might have heard about Llull from Quirinus Kuhlmann (1651-1689), mystic who was executed by being burned to death on Red Square.In 1681, the Calvinist preacher Andrei (Jan) Belobotsky (? – 1712) translated the Ars Brevis. The interpretation acquired the features of an encyclopedia with a specific structure. Llull's alphabetic table is the frame, and the ladder-like contents consist of the Porphyrian tree and the L'arbre de ciència. Belobotsky’s main goal was to formulate Llull's method, which allowed readers to easily study all the sciences.Starting in the second half of the 19th century, Russians began to get acquainted with the biography and ideas of Llull with the help of other Russian publications.
Comunicant: Maduell, Àlvar
Títol: Estridències estratègiques de Llull sobre el martiri
Resum
L'any 1966 vam apuntar que “Llull elabora i sosté una concreta i dramàtica filosofia del martiri”, filosofia o estratègia dramàtica, que la present comunicació intenta encara escorcollar. Perpetu candidat a ser canonitzat per la via del martiri –via que avui sembla descartada per manca de proves–, serà sempre veritat que Ramon Llull enalteix i valora el martiri com pocs i que personalment desitjava amb tota intensitat morir màrtir. Al marge d'episodis violents, entre la seva persona i el martiri va establir-se una simbiosi ideal molt particular, perllongada al llarg de tota la vida. Sens dubte participà del descordat clima martirial que va desenvolupar-se a Europa durant l'edat mitjana, i que portava alguns cristians fervorosos, descartada la derrota dels musulmans per les armes com pretenien els croats, a intentar la seva conversió per una predicació convincent o a aconseguir la pròpia mort violenta en testimoni de fe com a resultat de confrontaments presencials. Llull enaltia el martiri, el desitjava ardentment i el recomanava tant en la seva percepció de místic contemplatiu com incorporat en la projectada estratègia apostòlica. Demana la formació de successives lleves de candidats, ben formats en llengua i teologia, que estiguin disposats a afrontar la mort en l'intent de predicar l'evangeli, partint de la convicció no hipotètica que els sarraïns estan sempre disposats a matar i prescindint que darrere cada màrtir hi ha l'ombra d'un assassí. L'honor de Déu implicat entre tants crims i tanta sang. Estridències o grinyols detectables avui en la concepció elaborada per Llull sobre el martiri.
Comunicant: Mazza, Edmund
Títol: Ramon Llull: To Convince or Coexist?
Resum
The last thing you must do is ‘to say, to convince.’ It’s not right to convince someone of you faith…Proselytism is the strongest venom against the path of ecumenism,” So spoke Pope Francis on October 13, 2016, addressing thousands of Lutherans in Rome ahead of the ecumenical commemoration of the 500th anniversary of the Protestant Reformation.
But if we take the words of His Holiness at face value, what then are we to make of Ramon Llull and his mission “to learn the languages of the Saracens and other unbelievers…to send out to preach and demonstrate to the Saracens and other unbelievers the holy truth of the Catholic faith?”
Was he then employing “venom” to conquer his religious adversaries? Is rational argumentation per se a violation of the autonomy of the Other? An examination of the words and deeds of Llull will show that far from being persecutorial, reason in the service of religious mission, fulfills the highest goals of fraternal charity. This talk will examine Llull’s unique charitable contribution to coexistence, by framing it within the often misunderstood centuries-old Christian tradition of dialogue by rational disputation.
Comunicant: Moretti, Alessio
Títol: L'Art quaternaire de Ramon Llull est-il tributaire de la Qabbalah visuelle juive?
Resum
La création intellectuelle llullienne a de quoi couper le souffle. Pourtant, l’histoire des idées n’a pas toujours été tendre, ni même juste avec le génial penseur majorquin. Ainsi la pertinence logico-mathématique de ses roues pensantes a été fortement mise en question (par Prantl, les Kneale et Gardner). Nous avons suggéré ailleurs que la grandeur formelle de Llull prend tout son sens quand on se réfère non pas aux diagrammes logiques (Gardner) ou même à la théorie des graphes (Bonner), mais à une toute nouvelle branche des mathématiques, la « géométrie oppositionnelle » (qui généralise les notions de carré, d’hexagone et de tétrahexaèdre logique par la notion de bi-simplexe oppositionnel). Par rapport à celle-ci Llull, ne serait-ce que par ses « triangles de contrariété » (notamment dans la figure T, quaternaire ou ternaire), est clairement un pionnier génial, devançant de 700 ans la redécouverte des mêmes structures par N.A. Vasil’ev. Mais par-delà la question de savoir si l’Art de Llull est une proposition théorique intéressante au niveau formel, une autre question, difficile, se pose quant à son origine historique. La tradition géométrique, logique et philosophique occidentale ne semble pas fournir d’exemples convaincants de sources possibles de l’intuition géométrique ou combinatoire llullienne. La version personnelle, autobiographique de Llull (dans la Vita Coetanea, §14) veut que la méthode rationnelle miraculeuse qu’est l’Art est pour ainsi dire tombée du ciel, offerte à Ramon (et par lui à la chrétienté) par le Seigneur, apparu à Ramon en haut du mont Randa vers 1274. Nous nous permettons de suivre H. Hames dans l’idée que lorsque les plus hautes autorités religieuses (Ezéchiel ou Moïse pour le judaïsme, par exemple) sont dérangées pour venir au chevet d’un changement théorique majeur proposé relativement à la théologie cela signifie surtout que l’auteur du changement proposé a pleine conscience de la difficulté extrême qu’aurait son discours très innovant à être accepté sans une telle aura protectrice. Sans prendre ici en considération la possibilité d’une source arabe (des roues d’astrologues arabes ambulants ?), qui en l’état de nos connaissances nous parait improbable, certains indices semblent plutôt nous mettre sur la piste d’une possible influence juive sur l’intuition novatrice de Llull. La vocation de Llull est dite intervenir en juillet 1263, le même mois que la célèbre dispute de Barcelone entre le rabbin Nahmanide et le frère Pablo Christiani (ou le premier a pris le dessus sur le second, créant le scandale et sa propre mise en exil). La vocation de Llull intervient donc dans un moment historique complexe et crucial, où l’inexorable déclin arabe et la montée en puissance chrétienne prennent en étau le judaïsme, qui pour essayer de survivre entre le Guide des égarés de Maïmonide et le Pugio fidei de Martí, invente – et surtout en Catalogne ! – la Qabbalah (la mystique juive, destinée, en très peu de temps, au succès que l’on sait). Or, moins connu, il existe très tôt une version visuelle de la qabbalah juive, très riche, où fleurissent entre autres choses les roues alphabétiques et autres arbres séfirotiques. Suivant, par des éléments très concrets, cette intuition, dans notre exposé nous allons essayer de retracer d’abord les fondamentaux de l’Art quaternaire de Llull (de 1274), puis une typologie de la qabbalah visuelle juive, pour suggérer en un troisième temps, par des rapprochements précis, une piste selon nous convaincante d’élucidation de l’origine vraisemblable de la composante graphique de l’Art llullien quaternaire et par suite de l’Art llullien en général.
Comunicant: Navarro, Josep Lluís
Títol: De l’affatus a la teoria lul·liana de la comunicació
Resum
En aquesta comunicació pretenem fer una síntesi del camí recorregut a partir del que podem descobrir en El sisè sentit (1294) de Ramon Llull, i que ens ha conduït fins a la plasmació d’una Teoria lul·liana de la comunicació (Voliana Edicions, 2016). Amb aquest rètol designem la nostra proposta teòrica per enfocar d’una nova manera les ciències del llenguatge, enfront del que anomenem «llenguatgisme» (pels seus punts de vista reduccionistes i absurds), que lamentablement encara predomina en els enfocaments contemporanis sobre les llengües i el llenguatge, segons hem exposat al llibre esmentat.
Sostenim que quan Llull descobreix l’affatus i l’explica segons els seus punts de vista, duu a terme un autèntic tall en la cultura occidental, una revolució epistemològica, en la qual volem aprofundir al llarg de la present comunicació. Subratllarem aquells aspectes de les concepcions lul·lianes que més destaquen en aquesta revolució i comprovarem com, a partir d’elles i de la seua connexió amb altres descobertes posteriors (especialment les del filòsof Michael Polanyi), així com amb les concepcions budistes sobre el llenguatge, podem reconstruir el paradigma perdut i confegir una nova perspectiva o matriu epistèmica en l’estudi de les llengües, del llenguatge i de la comunicació humana.
Comunicant: Teleanu, Constantin
Títol: La théologie mariale du Libre de Sancta Maria de Raymond Lulle
Resum
Le premier Art du Libre de Contemplació de 1271-1272 contient maints paragraphes où Raymond Lulle dissémine la théologie mariale. C’est le signe qu’il y a une importante branche mariale de la théologie de Lulle dès la composition de son premier Art par lequel Lulle contemple Dame Sainte-Marie à l’égard des dignités mariales. Il développe la théologie mariale à partir de la contemplation des noms de Dame Sainte-Marie –nostra dona sancta Maria, o la Verge gloriosa, o la Mare de Déu misericordiosa, o la dona advocada nostra, e aixi dels altres noms honorats a ella pertanyents (OE II, p. 890)– qui sont dignement prédiqués. La prédication théologique des noms de Dame Sainte-Marie étaye la quête contemplative des raisons nécessaires par lesquelles Lulle démontre ensuite la plupart des articles de croyance catholique. C’est à partir de son premier Art que Lulle renouvèle la théologie mariale. Il accorde ensuite un intérêt capital à l’aspect théologique de la prédication des dignités de Dame Sainte-Marie dont Lulle devient un des plus grands adorateurs médiévaux. Il y consacre tant la prose que la poésie, chante l’amour pour Dame Sainte-Marie qui devient sujet de nombreux traités théologiques. La théologie mariale de Lulle acquiert encore une dimension apologétique. C’est surtout Lulle qui défend Dame Sainte-Marie contre les médisances des infidèles et de divers sectateurs parisiens des anciens philosophes. Mais Lulle n’écrit la belle allégorie du Libre de Sancta Maria de 1290-1292 qu’au lendemain de son premier départ de l’Université de Paris, lorsqu’il revient à Montpellier pour refaire son Art quaternaire. C’est au début de l’Art ternaire que Lulle renforce artistiquement la théologie mariale. Il dérive particulièrement un art des premières variantes majeures de l’Art ternaire –emperó en partida l’art e la doctrina de l’Art demostrativa inventiva e amativa tenim (OE I, p. 1156)– pour parfaire la théologie mariale. C’est le propos de cette investigation de discerner la contribution de l’Art de Lulle à l’essor doctrinal de la théologie mariale.
Comunicant: Tous Prieto, Francesc
Títol: Metàfores, condicions i flors: els aforismes «amatius» de Ramon Llull, del Llibre d’amic e amat a l’Arbre de filosofia d’amor
Resum
És ben sabut que, si bé la majoria de productes literaris lul·lians són molt personals, un dels registres en què l’originalitat de Ramon Llull més destacà fou el de les formes breus. En el marc d’aquest gènere, que inclou diversos tipus d’exemples, semblances, sentències i proverbis, és ben remarcable el conjunt d’aforismes o formes sentencioses que contenen les obres místiques lul·lianes, aquelles que es relacionen amb l’«amància». Les «metàfores morals» del Llibre d’amic e amat constitueixen la primera col·lecció de formes breus de la producció literària del beat i, malgrat la diversitat formal que caracteritza el recull i la llargada que assoleixen alguns dels seus versicles, una part important dels enunciats de l’opuscle són d’una brevetat similar a la d’un proverbi o una sentència. En la quarta part de l’Art amativa i en les Flors d’amor e d’intel·ligència, la forma aforística guanya clarament la partida, sobretot perquè Llull sotmet el seu discurs al joc combinatori de l’Art i utilitza l’aforisme per generar proposicions de caràcter universal. En canvi, a l’Arbre de filosofia d’amor assistim a una nova explosió creativa en què la nota dominant és la varietat i la multiplicitat de formes breus. Tot i així, les formes sentencioses també ocupen el seu lloc en els apartats de les condicions i les flors. El propòsit d’aquesta comunicació és oferir una anàlisi sintètica del corpus d’aforismes «amatius» de Llull, observar com s’integra en el marc del repertori de formes sentencioses lul·lianes, valorar quines particularitats presenta en relació amb la resta d’obres censades en el repertori i tractar d’escatir per què l’aforisme és una forma literària especialment productiva en la mística lul·liana.